Castell d'Alaró
1
L'entorn físic
Benvinguts al Castell d’Alaró, situat al cim del puig d’Alaró, a 827 metres d’altitud. Aquest emplaçament, amb forma d’altiplà i envoltat de penya-segats abruptes, ha convertit aquest indret en una fortalesa natural pràcticament inexpugnable.
Per entendre aquest paisatge, cal remuntar-se milions d’anys enrere. Igual que la resta de la serra de Tramuntana, aquesta muntanya es va formar fa entre trenta-set i vint-i-quatre milions d’anys, quan el xoc entre les plaques tectòniques nord-africana i europea va aixecar aquests relleus.
Les roques que es veuen es formaren durant els períodes juràssic i cretaci, quan tota aquesta zona es trobava sota el mar. En aquell moment es van dipositar sediments que, amb el temps, es transformaren en roques calcàries i dolomítiques.
Quan la muntanya va emergir, fa entre vint i quinze milions d’anys, l’aigua i el vent van començar a modelar el relleu. Tot i que són roques dures, es dissolen lentament amb l’aigua cosa que provoca la formació d’esquerdes, de fissures i de petites cavitats.
Algunes d’aquestes cavitats encara perviuen avui en dia i en són bons exemples la cova de Sant Antoni o la cova des Jai Mora, entre d’altres.
Al mateix temps, la caiguda de blocs i l’erosió han anat esculpint els grans penya-segats que es veuen avui. El cim, més resistent, s’ha conservat com una superfície relativament plana, amb un únic punt accessible al nord-oest, ideal per a construir-hi el Castell.
Per entendre aquest paisatge, cal remuntar-se milions d’anys enrere. Igual que la resta de la serra de Tramuntana, aquesta muntanya es va formar fa entre trenta-set i vint-i-quatre milions d’anys, quan el xoc entre les plaques tectòniques nord-africana i europea va aixecar aquests relleus.
Les roques que es veuen es formaren durant els períodes juràssic i cretaci, quan tota aquesta zona es trobava sota el mar. En aquell moment es van dipositar sediments que, amb el temps, es transformaren en roques calcàries i dolomítiques.
Quan la muntanya va emergir, fa entre vint i quinze milions d’anys, l’aigua i el vent van començar a modelar el relleu. Tot i que són roques dures, es dissolen lentament amb l’aigua cosa que provoca la formació d’esquerdes, de fissures i de petites cavitats.
Algunes d’aquestes cavitats encara perviuen avui en dia i en són bons exemples la cova de Sant Antoni o la cova des Jai Mora, entre d’altres.
Al mateix temps, la caiguda de blocs i l’erosió han anat esculpint els grans penya-segats que es veuen avui. El cim, més resistent, s’ha conservat com una superfície relativament plana, amb un únic punt accessible al nord-oest, ideal per a construir-hi el Castell.
Castell d'Alaró
L'avantmurada