Castell d'Alaró
4
El sistema hidràulic
El Castell d’Alaró era conegut per la seva fama d’inexpugnable, però més enllà dels penya-segats imponents, de les murades i torres o de la petita guarnició d’entre quinze i vint homes, hi havia un element clau que garantia la resistència en cas de setge: l’aigua.
Aquí, dins aquest altiplà, s’hi conserven dos sistemes ben diferenciats de captació i emmagatzematge d’aigua.
En primer lloc, just davant, podeu observar una estructura rectangular: és un gran safareig o aljub. Se sap que aquest aljub presenta dues grans fases constructives: una primera, probablement andalusina, entre els segles X i XIII, feta de tapia formigonada i visible a les parts inferiors de l’interior; i una segona fase, ja cristiana, posterior a 1231, construïda amb pedra, que es veu a les parts superiors dels murs. En alguns punts encara es conserven restes del revestiment vermellós que n’impermeabilitzava l’interior.
Aquest dipòsit s’omplia amb l’aigua de pluja recollida de les teulades de les cases properes, avui desaparegudes, i sembla que era un dipòsit sense coberta com a mínim des del segle XV, si és que en va tenir mai.
Més enllà de l’hostatgeria i l’ermita, hi trobareu el sistema hidràulic principal de la fortalesa: els aljubs. Es tracta de la zona coneguda com la Mola, una petita elevació dins la mateixa muntanya on s’acumula l’aigua i es crea una font natural. La presència d’aquesta surgència és excepcional en un cim com aquest.
En el passat, aquesta font proveïa una cisterna circular, tres grans aljubs coberts i un safareig obert, parcialment excavat l’any 2017 i que sembla que és anterior a l’època islàmica.
Encara no se sap quan es va construir cada aljub i cada part del sistema, però sembla que va ser en fases històriques diferents, ja que cada aljub o cisterna té característiques constructives força diferents.
En conjunt, aquests dos sistemes permetien emmagatzemar una quantitat d’aigua suficient per sostenir la vida dins el Castell durant llargs períodes de temps i per abastir un nombre de persones relativament elevat.
Aquí, dins aquest altiplà, s’hi conserven dos sistemes ben diferenciats de captació i emmagatzematge d’aigua.
En primer lloc, just davant, podeu observar una estructura rectangular: és un gran safareig o aljub. Se sap que aquest aljub presenta dues grans fases constructives: una primera, probablement andalusina, entre els segles X i XIII, feta de tapia formigonada i visible a les parts inferiors de l’interior; i una segona fase, ja cristiana, posterior a 1231, construïda amb pedra, que es veu a les parts superiors dels murs. En alguns punts encara es conserven restes del revestiment vermellós que n’impermeabilitzava l’interior.
Aquest dipòsit s’omplia amb l’aigua de pluja recollida de les teulades de les cases properes, avui desaparegudes, i sembla que era un dipòsit sense coberta com a mínim des del segle XV, si és que en va tenir mai.
Més enllà de l’hostatgeria i l’ermita, hi trobareu el sistema hidràulic principal de la fortalesa: els aljubs. Es tracta de la zona coneguda com la Mola, una petita elevació dins la mateixa muntanya on s’acumula l’aigua i es crea una font natural. La presència d’aquesta surgència és excepcional en un cim com aquest.
En el passat, aquesta font proveïa una cisterna circular, tres grans aljubs coberts i un safareig obert, parcialment excavat l’any 2017 i que sembla que és anterior a l’època islàmica.
Encara no se sap quan es va construir cada aljub i cada part del sistema, però sembla que va ser en fases històriques diferents, ja que cada aljub o cisterna té característiques constructives força diferents.
En conjunt, aquests dos sistemes permetien emmagatzemar una quantitat d’aigua suficient per sostenir la vida dins el Castell durant llargs períodes de temps i per abastir un nombre de persones relativament elevat.
La torre de l'Homenatge
3
Les defenses orientals