Castell d'Alaró
7
Les defenses occidentals
Moltes persones que visiten el Castell d’Alaró queden decebudes pel que consideren unes defenses poc impressionants.
Aquesta percepció és enganyosa. Ja des de l’edat mitjana, cròniques i documents descriuen el Castell com una fortalesa poderosa per naturalesa. De fet, fins i tot sense murades, aquest indret hauria estat igualment difícil de conquerir.
El Castell s’organitza en un recinte principal i dos de secundaris, tots orientats cap a l’oest. El primer recinte, que ja coneixem, s’estén des de l’avantmurada fins a la torre de l’homenatge.
El perímetre principal segueix el traçat del penya-segat al llarg d’uns 178 metres. Si el recorreu de sud a nord, hi trobareu la torre de l’Esperó, la bestorre 1, un aljub i la torre de l’homenatge, elements dels quals ja hem parlat. On us trobau ara mateix, hi ha un petit reducte amb sageteres, la torre 3 i, finalment, la murada de la poterna nord.
Al llarg d’aquest recorregut s’observen diverses tècniques constructives, com també restes de merlets i sageteres que ens recorden la seva funció defensiva. La torre 3, per exemple, té l’aspecte d’un baluard massís, aixecat sobre la roca i reforçat amb terra. Des d’aquí, una murada tancava el recinte i incorporava un petit portell auxiliar cap a l’exterior, a més d’un camí de ronda de pedra.
Amb el pas del temps, es va veure que deixar sense protecció l’esperó de roca situat més enllà d’aquest portell era un error. De fet, aquest era el punt més vulnerable: els atacants hi podien accedir amb escales o, fins i tot, escalant directament la roca.
Per això, el rei Pere IV d’Aragó va ordenar reforçar aquesta zona, amb la construcció d’un tram de murada d’uns vuitanta metres que tancava l’accés per l’oest i protegia també els flancs est i nord. En aquest mateix context es va aixecar la bestorre 2, com a element addicional de defensa.
Antigament, tant el recinte principal com el del nord estaven recorreguts internament per camins de ronda, que apareixen documentats com les tres carreres de fusta.
Aquesta percepció és enganyosa. Ja des de l’edat mitjana, cròniques i documents descriuen el Castell com una fortalesa poderosa per naturalesa. De fet, fins i tot sense murades, aquest indret hauria estat igualment difícil de conquerir.
El Castell s’organitza en un recinte principal i dos de secundaris, tots orientats cap a l’oest. El primer recinte, que ja coneixem, s’estén des de l’avantmurada fins a la torre de l’homenatge.
El perímetre principal segueix el traçat del penya-segat al llarg d’uns 178 metres. Si el recorreu de sud a nord, hi trobareu la torre de l’Esperó, la bestorre 1, un aljub i la torre de l’homenatge, elements dels quals ja hem parlat. On us trobau ara mateix, hi ha un petit reducte amb sageteres, la torre 3 i, finalment, la murada de la poterna nord.
Al llarg d’aquest recorregut s’observen diverses tècniques constructives, com també restes de merlets i sageteres que ens recorden la seva funció defensiva. La torre 3, per exemple, té l’aspecte d’un baluard massís, aixecat sobre la roca i reforçat amb terra. Des d’aquí, una murada tancava el recinte i incorporava un petit portell auxiliar cap a l’exterior, a més d’un camí de ronda de pedra.
Amb el pas del temps, es va veure que deixar sense protecció l’esperó de roca situat més enllà d’aquest portell era un error. De fet, aquest era el punt més vulnerable: els atacants hi podien accedir amb escales o, fins i tot, escalant directament la roca.
Per això, el rei Pere IV d’Aragó va ordenar reforçar aquesta zona, amb la construcció d’un tram de murada d’uns vuitanta metres que tancava l’accés per l’oest i protegia també els flancs est i nord. En aquest mateix context es va aixecar la bestorre 2, com a element addicional de defensa.
Antigament, tant el recinte principal com el del nord estaven recorreguts internament per camins de ronda, que apareixen documentats com les tres carreres de fusta.
La vida al castell
6
Episodis bèl·lics